Llocs de París VI: la basílica de Saint-Denis

Avui no he fet les coses que havia de fer però n’he fet unes altres, em penso que això ja compensa.

M’he llevat d’hora i he anat en metro fins a Saint-Denis, que ja és banlieue (si, on cremen cotxes i canten rap). Fa un dia de merda, gris i amb pluja, fred i poques alegries. Quan surts del metro apareixes en una mena de centre comercial a l’aire lliure que no és La Maquinista, però podries pensar-ho. Molt lleig. Si segueixes els cartells que indiquen cap a la basílica, que està molt a prop, vas veient la plaça de l’ajuntament, més mona i més de poble. De sobte, pluf, gires la cantonada i « hòstia puta ! que gran! ». La basílica de Saint-Denis.

Us estalvio llegir el que diu la wikipedia, que en espanyol comença per “es una iglesia de estilo gótico” i, joder, això no es fa, home. Ho han traduït de l’entrada en francès (que tampoc és meravellosa) i ho han fet força malament. Bé, si que és una església i si que és “d’estil gòtic”, però hi ha més a dir. Llegiu l’entrada en anglès.

Es considera que Saint Denis va ser el primer bisbe de París, martiritzat cap a 250. Al lloc de la basílica hi havia un cementiri gal•loromà, i allà se li va construir una tomba al sant, que es va convertir en lloc de pelegrinatge. Al segle V, Sainte-Geneviève (la de la biblio) va comprar les terres dels voltants del cementiri i va fer construir la primera església abacial de Saint-Denis. Els reis de França, ja els merovingis, van afavorir l’abadia des de ben aviat i, més tard, el 754, Pipí el Breu s’hi va fer consagrar rei. A partir de llavors, l’abadia benedictina de Saint-Denis es va convertir en una de les més poderoses de l’Edat Mitjana, on s’han anat enterrant tots els reis de França.

Són Carlemany i Pipí el Breu (Pépin le Bref fa menys gràcia)

Al segle XII, l’abat de Saint-Denis és Suger, un senyor molt poderós i molt amiguet de la monarquia. A la seva època, l’abadia s’enriqueix encara més i ell aprofita la bonança econòmica per a reformar l’església segons les seves idees sobre la llum i tot allò. D’aquest moment són el massís occidental (a.k.a. portada amb torres), consagrat el 1140, i la capçalera (la part baixa, amb el famós deambulatori i els vitralls).

Vidriera del deambulatori amb grius

L’església ha sigut considerada com la culminació del romànic i alhora com el primer edifici gòtic. No m’hi ficaré en això, però sapigueu que la resta de l’edifici és més tardana. També heu de saber que tot està bastant modificat: la portada, les tombes, els vitralls… Com és el lloc on s’enterren els reis francesos des de Clovis I, va ser un dels blancs dels revolucionaris de 1789 i en endavant. No és que abans no s’haguessin trencat coses, no, però després van venir els restauradors del XIX (com Viollet-le-Duc) i van acabar de donar-li l’aspecte actual. Si, abans la façana tenia dues torres i no, la tomba de Dagobert no era així en origen.

Tot i aquestes consideracions, és un lloc espectacular. Un espai enorme amb unes formes arquitectòniques frappants i un munt de detalls on perdre’s. Ja he dit que avui feia mal dia i, encara que hi ha moltíssimes finestres amb vitralls, no he viscut cap experiència extàtica a través de la llum (si, ja sé que jo soc bastant rància, però suposo que si fa sol deu fer una impressió que t’hi cagues i avui no era el dia. Se sentia la pluja i el cd de cantos gregorianos pels altaveus). De fet, he fet moltes fotos però ni la meva càmera és meravellosa, més aviat no, ni hi havia prou llum. Busqueu al google.

Les tombes estan repartides per la cripta i per la capçalera de l’església. N’hi ha de més antigues i de més noves, clar, i també de més espectaculars i de més soses. A mi les que més m’han agradat són les medievals, que són majoria, però val la pena fixar-s’hi en totes. Algunes tenen detalls curiosos, com aquesta:

Cal dir que jo no estava sola a dins l’edifici, clar. Hi havia els típics turistes sud-americans fent fotos a tot. Hi havia dos grups, un de tres joves i un altre de dues parelles. Els tres joves anaven bastant separats i es feien auto fotos (que ridícul, una auto foto amb la necròpolis merovíngia de fons, després la penjarà al facebook) o feien comentaris del tipus: “qué guapo”. L’altre era pitjor, crec. Les parelles anaven separades també i, en tots dos casos, l’home feia fotos a la dona en llocs insòlits i postures encara més sorprenents. En un moment, una de les dones li ha ensenyat a l’altra la foto que li acabava de fer la seva parella en una de les absidioles de la cripta. L’altra ha dit “qué guapo” i ha anat a dir-li al seu home que “también quiero una foto con las ventanitas”. Em cago en la puta. Dir-li ventanitas als vitralls de Saint-Denis és com per a que t’empresonin a les masmorres del Palais de Justice.

Aquí s'ha fet la foto, amb les ventanitas.

I res més. M’hauria quedat veient una mica més el poble però entre el dia que feia, que anava sola i que allò és banlieue i es nota, no volia passejar-me amb el meu plumón de marca ben visible semblant una pija de 15 anys perduda a l’estranger. He intentat anar a la biblioteca de Sainte-Geneviève, però com que els museus estan de vaga i la biblio del Pompidou és l’altra que obre el cap de setmana, estava a rebentar i hi havia molta cua al carrer.

Estudiarà Glory avui o no?

Glory reprèn la croada contra els vells

Si, a París també hi ha vells i, bé, algun de suelto hi ha a la uni, però no són, ni molt menys, majoria (n’he vist 6, exactament, i 3 entren a la categoria de cincuentones –viuen de rendes?). Però, ah, sembla ser que no puc viure sense ells i que, per això i no per una altra cosa, m’he apuntat a un curs de paleografia. Ja vaig avançar que hi havia dues persones joves: el meu col•lega de Mònaco i jo (que ara ja parlem i tot).

La primera sessió del curs va estar molt bé, bàsicament perquè només parlava el professor, que feia la introducció. Ja us vaig dir que ens van posar deures i tot. Bé, doncs jo em vaig passar dues tardes llegint, transcrivint i traduint del llatí els meus dos documents. Quina sorpresa quan arribo a l’arxiu i la classe consisteix, tota ella sencera, en llegir aquests documents. I no llegir i comentar, no. Llegir i llegir, alguna explicació breu sobre les abreviacions i poca cosa més. Perquè? Perquè els putos avis no havien fet els deures. Una hora i mitja per a llegir dos documents de 15 línies. Dic llegir? No vam parlar del contingut ni res, i a sobre al final ens van donar la transcripció i la traducció (glory fa feina inútil).

Com comprendreu, vaig sortir molt emprenyada de l’arxiu, decidint que no pensava currar-me tant els deures d’aquesta setmana (tres documents: un en llatí, un en francès antic i un altre en provençal). Com vaig estar a Hamburg i tot això, en vaig poder llegir dos (el llatí i el provençal) i l’altre el vaig deixar a mitges. Ara bé, ni por esas. Un altre cop, una hora per llegir el document en llatí (que tenia 8 línies!!!!!) i 40 minuts per al de francès antic. Si, heu comptat bé: vam sortir tard i a sobre no vam llegir el document que a mi m’havia agradat més (perquè era casi català i a més hi sortia el meu cognom, dues vegades).

I clar, vaig sortir encara més rabiosa que la setmana anterior. De què van? A sobre són d’aquests que van de llestos i de que saben molt, i després els veus allà amb el ditet llegint per no perdre’s, com si fos una classe de p5 amb els nens aprenent a llegir: C-c-c-A-a-a-S, no, F, no, no, S-A-a-a-a. Si, casa, cony! El profe també es posa frenètic, el meu amiguete s’avorreix i jo em trec i em poso les ulleres. I el problema no és que els hi costi, a ells, per allò del cervell endurit i tal. El problema és que no s’ho preparen i això, a mi, em fa perdre el temps. Si, perquè podria ocupar el temps que passo preparant la classe fent altres coses, com ara estudiar (igual que amb el blog, ja ho sé, però jo m'ho passo bé) o podrien fotre’ns més canya i que poguéssim treure més suc del curs. Doncs no, aprendré lo bàsic per culpa dels avis-lastre que no ens deixen avançar més de pressa.

I a sobre els hi fa soroll la saliva, ecs!

Un obsequi, com a mínim mireu fins al minut 7:23, i ho entendreu tot

Glory i Pol van a un congrés (Hamburg, dies 2, 3 i 4)

Que els alemanys són uns sesudos de cuidao ja ho sabíem, només anàvem a comprovar-ho.

El primer dia que ja estàvem junts a Hamburg vam esmorzar amb molta calma, vam passejar-nos fins al centre, vam vorejar el Binnensee i vam arribar a la uni cap a les 11. Si, ens estàvem saltant dues conferències, però tampoc passava res. Els edificis de la uni són molt guais, així amb molt de vidre, molt espaiosos i racionals, que en diríem. Com encara no era l’hora, vam anar a prendre un cafè al bar de la facultat d’història de l’art i arqueologia, que també era molt xulo i tenia una terrassa interior (amb el sostre de vidre de l’edifici, que deixava que veiéssim els núvols i la pluja).

A les 12:25 vam pujar cap a l’aula on es feien les conferències i resulta que ja havien començat. A mi no m’agrada entrar tard als llocs, així que em vaig plantar: “veus? per beure’t tan lent el cafè”, “eh tia, això no és puntualitat, és culpa seva i tu ets tonta per no voler entrar”, “tonto tu” i així fins que ens vam emprenyar, que no ens va costar gaire perquè ja estem ben entrenats.

La torre de la Rathaus

Quan se’ns va passar, ràpid també, vam anar a dinar al Weihnachtsmarkt de la Rathausplatz (bockwurst, hmmmm, i una cosa de xampinyons amb salsa d’all que se’ns va estar repetint fins al dia següent) i apa, cap a la uni de nou. Ara si que arribàvem a l’hora perquè ens donessin la bossa de la uni amb tot de cosetes per al congrés, unes xapes i un cartellet amb el nostre nom. Ara ja érem “els de Barcelona”.

La primera intervenció va ser bastant un pet i els sesudos alemanys no ho van perdonar. Només obrir la tanda de preguntes ja estava tothom intervenint com bojos sense compassió. Fins i tot el més krautrock dels assistents deia coses que semblaven molt sesudes. Després de la pausa-cafè vam veure la segona intervenció de la tarda, del guaperas del congrés. Molt sesuda també (aquest és l’adjectiu que defineix el cap de setmana a Hamburg), però molt ben feta i molt curiosa.

La cosa anava sobre aquesta cançó i el seu videoclip com a utopia tecnològica

A mi m’havia costat de pair (també és cert que tenia l’alemany una mica rovellat ja), però els sesudos alemanys es van llançar com gossos a la tanda de preguntes. I no feien preguntes tontes, no, feien preguntes sesudes i aportacions més sesudes encara i el tio que havia fet la ponència responia sesudament i amb tota la calma...

Jo, arribats a aquest punt, ja veia que mai participaré en un d’aquests congressos. Només em falta que em preguntin coses al final. Flipats com havíem quedat i amb la nostra bosseta amb el logo de la universitat d’Hamburg vam dirigir-nos cap a un Weihnachtsmarkt (n’hi havia com 5 o 6 per tota la ciutat) a prendre un Glühwein, o dos (és un vi calent que porta canyella i no sé què més), a brindar per en Hans Tramer, un amic, i a intercanviar impressions sobre els nostres companys, els alemanys. Ha d’arribar el dia en que jo marxi a viure una estona en terres teutones, no seria just si no, i el Pol valorava la idea tot veient com els gordos del Weihnachtsmarkt (això també ho tenen els alemanys, són bastant corpulents) menjaven wurst i kartoffeln.

Llavors ens vam començar a pixar i a córrer cap a l’hotel (no som d’aquests, però amb aquell fred tampoc se t’acut pixar al carrer). Després vam sortir a sopar per Sternschanze, un barri molt mono, i vam acabar en un japonès (tampoc som d’aquests, però ja no volíem més menjar ràpid i era tard...). Ja us ho dic ara, des de que vaig estar a Hamburg no he pogut tornar a menjar sushi (sic).

El dia següent si que vam anar tot el dia al congrés, dinar inclòs, i vam veure dues ponències molt sèries i sesudes al mateix temps. No sé si ja ho he dit, però el tema del congrés era “Art will save us” o coses d’art relacionades amb reivindicacions socials de qualsevol tipus. Santiago Sierra i Hannes Meyer, de la Bauhaus, tocaven.

Després de dinar ens havíem apuntat a fer un workshop en el Museum für Kunst und Gewerbe, que vindria a ser un museu d’arts decoratives. Érem 9 en total, ens van fer una explicació del museu i després ens van partir en grups de 3 per anar a veure una secció (cada grup) i respondre a unes preguntes sobre la museografia. A nosaltres dos, amb una noia alemanya, ens va tocar la part d’Antike (antiguitat). Després ens vam retrobar per anar a veure cada secció i anar explicant als altres el que havíem fet. Clar, va parlar la noia alemanya i jo, que al Pol li feia vergonya.

Ja que estàvem vam visitar l’exposició temporal, que anava sobre el model d’empresa que era Ikea. Com els alemanys són tan sesudos, a la segona sala ja s’havien parat uns a preguntar-li coses a una noia, treballadora del museu, que no va dubtar ni un segon en posar-se els guants (per a poder tocar les coses exposades) i fer-nos preguntes sesudes i donar-nos respostes més sesudes encara. Després va resultar que era estudiant de disseny i que per això ella i els sesudos historiadors de l’art no s’havien acabat entenent.

Quan ja vam sortir del museu vam anar cap a la Hauptbahnhof i els seus voltants, a comprar coses a la botiga de Lego. Allà vaig treure el nen (nena) que porto a dins i, com no hi havia el clauer que jo volia, em vaig posar a fabricar ninots amb uns nens que hi havia (la seva mare em va fer apartar per fer una foto dels nens muntant legos...). La cosa consistia en una taula amb forats, a cada forats diferents parts del cos d’un lego (cames, tronc, cap, accessoris...) i en podies fer tres.

Els meus legos i un clauer que em vaig comprar

Quan ja en vaig tenir prou, perquè el Pol havia començat a fer legos de dos caps i coses d’aquest tipus, vam tornar a anar a un Weihnachtsmarkt (un de diferent, un cop més) a menjar Kartoffelpuffer mit Apfelmus, una cosa molt bona, i a beure Glühwein. Després també ens vam menjar un Currywurst, en el Weihnachtsmarkt de Sant Pauli, però.

Kartoffelpuffer mit Apfelmus

A la nit havíem quedat amb la gent del congrés per anar a una festa sesuda alemanya. La cosa era que al barri d’Altona hi havia uns grans magatzems abandonats que s’havien utilitzat com a ateliers d’artistes i lloc per a fer festes i coses culturals i reivindicatives. Dimarts (ahir) ho havien de demolir per a fer, atenció, un Ikea. Aquesta era, doncs, la festa de despedida del Frappant. Ja us podeu imaginar el tipus de lloc: una mena de cortinglés tot pintat, amb sofàs, taules i miralls per tot arreu i molta, molta gent. Gent de tot tipus, però, no us penseu que només hi havia perroflautes i coses d’aquestes (a Alemanya tothom es barreja molt, a pesar del que es pugui pensar). Crec que tot el jovent d’Hamburg estava allà, i nosaltres també. A més, els alemanys que són molt organitzats ho tenien molt ben muntat: pfund per a les birres (que vol dir que si tornes l’ampolla et cobren menys de la següent) i prohibit fumar a dins (i certament, la gent sortia al carrer a fumar). La música molt sesuda també, aquest va ser el descobriment de la nit, Neue Deutsche Welle dels 80:

Quan ens vam cansar vam tornar a peu fins a l’hotel. De l’últim dia no puc dir massa res, es resumeix a recollir les coses, esmorzar en un bar i anar cap a l’aeroport a fer escenes de tristor infinita.

no em sigueu i mireu els links, que hi ha sopreses!

Glory i Pol es troben a Hamburg: dia 1

Oi que sona romàntic? Ens trobem per a veure’ns en una altra ciutat! No ha sigut gratuït això, però, nosaltres anàvem al 77. Kunsthistorischer Studierendenkongress (o congrés d’estudiants d’història de l’art), que se celebrava a Hamburg.



El KSK és una iniciativa sorgida de la Kunsthistorischen Studierendenkonferenz (una associació d’aquestes de finals dels anys 60, maig del 68 i aquestes coses). Té lloc un cop per semestre i cada vegada en una ciutat diferent amb un tema també diferent. L’objectiu és oferir un congrés seriós a tots els estudiants d’història de l’art de la germanofonia, fet per i per a estudiants.

Enguany tocava a Hamburg i el títol era “Art will save us”, o temes relacionats amb l’art i la cosa reivindicativa o revolucionària. Vam decidir anar-hi per diverses raons: jo havia de tenir la meva dosi d’alemanitat anual, el Pol volia ensenyar-me la cuitat perquè ell ja hi havia estat, ens acabàvem d’enterar d’això del KSK i, clar, a mi em feia gràcia veure com anava (hah, a veure si no hi participaré algun dia…) i si, també ens volíem veure (i no té perquè ser sempre a París, no?).

Així doncs, dijous a les 6 del matí jo sortia de casa meva en direcció a l’aeroport de Charles de Gaulle. Els de Lufthansa, que és una companyia seria, tenen un chiringuito de màquines de fer check-in, i així s’estalvien personal. Com jo volia facturar equipatge vaig haver de fer la cua i vaig poder parlar amb persones. Situació: aeroport de París, avió cap a Alemanya i passaport espanyol --> el noi del mostrador em parla en anglès (i jo em pregunto “què li fa pensar que no parlo cap d’aquestes tres llengües?”).

Després vaig cap a la porta d’embarcament, a llegir un rato i fer temps. Només hi ha senyors en traje i abric amb maletes de portàtil. Tot el rato estan cridant a passatgers que encara no han embarcat. Com ja us dic, Lufthansa no és qualsevol cosa, ens donen un bocata, cafè i tot. Quan arribem ens diuen que a Hamburg fa 8 graus, toma. De l’aeroport a Hamburg no hi ha massa estona de S-Bahn, i aquest em deixa a la porta de l’hotel-alberg, a la Reeperbahn, a les 11:25h.

Ja hi som doncs, tinc tot el dia per a fer voltes i esperar al Pol, que arribarà a les 00:30h. Vaig anar caminant fins al centre, amb la Rathaus i el Binnenalster, tot passant per alguna església i pels Weihnachtsmärkte i els ponts i canals per tot arreu. Sona molt idíl•lic, però Hamburg, com moltes altres ciutats alemanyes -i no només a Berlin, com alguns es pensen, té la seva part cuca i mona i la seva part d’edificis d’oficines o de vivendes ultra moderns i ultra lletjos. Tot un contrast que els hi dóna el seu encant. A més del fred, la pluja, els núvols i que sigui de nit a les 16h de la tarda.



Ja que estava vaig veure una exposició al Bucerius Kunst Forum sobre art medieval que es titulava “Zwischen Himmel und Hölle” (entre cel i infern). Bàsicament es tractava de 4 sales amb peces d’escultura, pintura, gravat i vitrall organitzades per temes com “la passió de Crist”, “la Verge com a mare i com a dona sofrent”, “els sants”… Moltes de les coses exposades venien de l’Augustinermuseum de Freiburg i havien estat fetes a la zona de l’alt Rin i a l’àrea del llac de Constança. Hi havia obres anònimes (o de Mestres anònims) i també d’artistes com Dürer o Hans Baldung Grien, sobretot. Discreteta, l’exposició, però prou interessant, i didàctica, a niveel divulgatiu, amb algunes coses molt curioses.



Després d’aquí em vaig fer unes voltes més i vaig anar a l’hotel a dormir, que tenia molta son perquè havia dormit poc. Abans, però, vaig veure un rato la tele alemanya, que és tan dolenta com la de qualsevol altre lloc. Cap a les 21:30 ja em vaig llevar i vaig llegir un rato, vaig berenar, vaig estar fent temps… Després vaig anar a l’estació a buscar al Pol, ens vam menjar un Dänischer Hot-dog (que és com un hot-dog però amb una salsitxa danesa (petiteta), ceba supercruixent, cogombre i tres salses no identificables, costa 2,50) i vam anar cap a l’hotel a dormir, que divendres ja teníem congrés!

Glory se salta classe perquè està a la Tour Eiffel (torrifiel)

Ach!

Glory es torna la típica Erasmus student que se salta classe, tot el dia està de festa, fot banyes al seu nòvio que s’ha quedat a caseta, força massa el fetge i ens fa creure que visita la cuitat…! No, tranquils, no és això. Ans al contrari! Si jo estava a la Tour Eiffel en comptes d’estar a classe no era pel romanticisme de “ah, quin dia més gris, m’he tornat una esteta decadent i, oju, que si et descuides em tiro al Sena”, és perquè tenia una entrevista de feina (Si, Glory la pluriempleada basura), d’algo m’havien de servir els caps de setmana de dos anys a la Sagrada Família…

Doncs bé, vaig tenir classe de 9 a 11 i després vaig estar traduint els meus documents medievals del llatí al francès (costa una mica). A les 12:30 vaig anar cap a Edgar Quinet a agafar el metro fins a la Tour Eiffel, on vaig dinar (així cutrement asseguda en un banc, la meva truita de taper) i fer un parell de fotos. A les 13:30 era l’entrevista, col•lectiva i individual. Ens van portar a tots a una sala de reunions dintre del Pilier Nord (mai he pujat a la torre però he estat a dins, eh, faré com a la Sagrada Família: no la penso anar a visitar fins que no hi treballi), érem uns 30. Primer ens van explicar com funcionava la societat que explota la torre, la gent que hi treballa, les característiques de la feina i tot això, i després ens van fer presentar a tots, un per un, en anglès.

aquesta si que l'he feta jo

Feia temps que no passava tanta vergonya, aliena per suposat. Els candidats eren de lo més variopinto, no joves estudiants pringats com jo m’hauria esperat: gent bastant gran, de totes nacionalitats, que s’havien vestit bé (en plan corbata i tal, no com jo, que anava amb jersei de rombos i texans…). Ho van fer a sorts, però ja la primera presentació em va donar mala espina. Una tia polaca que portava 8 anys vivint a París, havia vingut a fer un màster de literatura i s’havia quedat a fer de cambrera. Fins aquí, res a dir (hm). Després va començar a dir lo molt dinàmica que era, lo molt que li agradava estar en contacte amb la gent (si, xata, a tots ens agrada aguantar als guiris cabrejats després de dues hores de cua a 5º al carrer), lo molt que li agradava cantar en un cor de gospel i al karaoke…

I així va anar la cosa pujant de to cada cop més. “La il•lusió de la meva vida és treballar aquí” (vale que paguin bé, però no deixa de ser una feina no qualificada, a l’aire –fred- lliure i en contacte amb el guiri –espècimen desitjable on els hi hagi). “La primera vegada que vaig venir a París tenia 5 anys i vaig dir-me “quan sigui gran tornaré i treballaré aquí”, i bé, aquí estic, he complert el meu somni” (hum, si tu si que tens aspiracions). “La Tour Eiffel és el millor monument del món i la gent somia amb visitar-lo. Jo vull ajudar a que facin realitat el seu somni i treballar de cara al visitant” (ja m’ho diràs si t’agafen, que la feina del món del turisme no mola gens)…

D’altres preferien exaltar-se a si mateixos, com el americano-suec de 45 anys amb traje que ens va explicar, en el seu perfecte anglès de Califòrnia (ach!) que havia deixat la seva feina d’azafato d’Air France després de 15 anys perquè “allò no era per a ell” (si que vas tardar en adonar-te, 1 i 2, això tampoc és molt millor, apart de lo de tocar amb els peus a terra), o el xino que el primer que va dir va ser que estava casat amb la millor dona del món (que no era allà, així que no ho va sentir), o la vietnamita que ens va explicar lo monos que eren els seus fills.

Jo no sabia on mirar, i llavors em va tocar a mi: “Em dic Glòria, tinc 21 anys, visc a París des de fa 3 mesos i m’hi quedaré tot l’any perquè estic fent el meu Erasmus a la Sorbonne, estudio Història de l’Art i ja tinc experiència en tractar masses de gent enfurismada per entrar en un monument: dos anys a la Sagrada Família”. Veieu que no vaig dir ni d’on venia (és que dir que soc “espanyola” em fa repelús…) ni que treballar allà era el somni de la meva vida (que no era veritat).

Després de tot això, ens van fer esperar a la sala i van anar cridant d’un en un per a les entrevistes individuals. A mi me la va fer el cap del servei d’atenció al públic, que era un senyor molt enjuto i italià, bastant simpàtic. Em va preguntar si no em feien por les masses de guiris cabrejats per l’espera, que com em veia “tan petita” i un s’havia d’imposar… Ah, senyor, vostè no em coneix a mi! Vam quedar que ja m’avisarien, encara que no fos per a aquest Nadal, que no estaré aquí perquè torno a casa, com el torró.

En aquestes eren les 16:10h, i jo tenia una última classe de 16 a 18. Comptant que estava a uns 20 minuts de la uni… ja no valia la pena anar-hi. Tot i així m’estava sentint malament, així que vaig creuar el riu fins a Trocadéro i vaig intentar entrar a la Cité de l’Architecture et du Patrimoine, que és un museu que exposa molts motllos de monuments francesos (que provenen del Musée des Monuments Français i d'altres empreses boges d'aquest tipus del segle XIX). Hm, dimarts tancat. Glorypédia comença a fallar.

Bé, doncs em passejo fins a l’Arc de Triomphe i el veig, que des de que estic aquí que no m’hi havia acostat. Molt bé, molt gran, molt maco, també el túnel de creuar l’Etoile per veure la tomba del soldat desconegut… Ara que ja no em sentia tan malament ja podia agafar el metro i anar cap a casa. Ah si, encara m’havia d’abordar el típic que et pregunta una absurditat del tipus “on haig de fer transbord per anar a tal lloc” (tens el plànol del metro al costat, gràcies) i t’acaba demanant el telèfon perquè li has caigut molt bé i vol ser “el teu amic”, tot preguntant-te abans si tens nòvio. No és que això em passi sovint, però vaja, ahir va ser el cas amb aquest “estudiant” de treballs verticals (netejar vidres i tal).

I bé, unes hores més tard tenia un e-mail dient que havia passat la selecció, així que en breu Glory treballa a la Tour Eiffel. Oju amb cantar les victòries, però!

Glory va al teatre i altres coses del cap de setmana

Dissabte a la tarda estava jo tota avorrida, passant un dia de ganduleria* i de feina, quan va arribar el meu company de pis i em va dir “hola y adiós, me voy al teatro”. “Ah, qué vas a ver?”, “Ibsen, vienes?”, “Vale”. I així de ràpid, una mica sense entendre’ns, vam reservar una entrada més i li vaig aixafar el plan de teatre en parella. Tres son multitud.

El Théâtre de la Colline està molt a prop de casa nostra, així que ell en bici i jo en metro vam arribar més o menys al mateix temps, i la seva novia també. Vam veure l’obra, Une maison de poupée d’Henrik Ibsen dirigida per Stéphane Braunschweig, que és el metteur en scène del moment, es veu. Així sense voler-ho casi he vist tot el teatre d’Ibsen, sona pedantíssim això.

Després vam baixar caminant i vam parar a prendre una birra al Piston-Pélican, un bar superguay al costat de casa on portaré a qui vingui a veure’m. Tipus London Bar quant a decoració, preus assequibles tenint en compte el nivell de París i molt d’ambientillo, tant a dins com a fora. Només dir que a dins hi havia un concert dels Noktambules (Glory es retroba amb la seva adolescència i escolta ska pachanguero suat, tot i que era el meu company de pis el que ballava).

Tot voltejant el Père Lachaise vam baixar la rue Charonne fins a casa, eren cosa de les 00:30 i em vaig posar a sopar (ja sé que és tard, però l’obra començava a les 20:30 i no havia pensat –ni tingut temps- de sopar abans) i el Gabriel i la seva novia van anar a dormir. Jo encara no, perquè com m’havia llevat a la una no tenia son.

Al dia següent si que em vaig llevar d’hora com una noia responsable i vaig anar a comprar pains au chocolat per esmorzar i uns pastissets de postre (jo si que soc una bona companya de pis, agraïda com poques!) i vaig fer un dinar boníssim de la muerte i tot. No sabia jo que acabaria fent dues hores de cua (2, si) per entrar a la biblioteca del Pompidou a fer el puto treball de la Piscine de Roubaix…



*Si jo estava a casa a aquelles hores era perquè divendres ja havíem sortit i m’estava auto flagel•lant fent coses de la uni. Divendres vaig tornar a place des Abbesses a no trobar-me a Jarvis Cocker i a prendre un noisette amb la Júlia i el seu amic-visitant de Barcelona. Després vam baixar a le Marais al concert de Jolie Cherie, vam tornar a pujar a Barbès a sopar i vam tornar a baixar a le Marais a la discoteca gay que li agrada tant al Manu. Tot per a que després el tio portuguès que tant li agrada sigui un idiota. Jo em vaig retirar a temps, però alguns encara van anar a una discoteca brasilenya (quel horreur, non?).

Glory mai més tornarà a passar fred

Aquest divendres, de manera excepcional, he tingut classe. Una classe. De 8 a 9h del matí. Ja sabeu la il•lusió que em feia, però ahir ja vaig pensar “bé, així em llevo d’hora i faig coses”. Doncs això he fet. Classe, biblio, canvi de biblio cap a Sainte-Geneviève (no a tot arreu tenen tot el que una necessita). A les 11:30 ja ho havia fet tot (bé, una mica ràpid, però fet) i he decidit fer un altre intent de 9e arrondissement. No pot ser que cada cop que el trepitjo hagi de tornar a casa despavorida.

Primer, però, m’he fet una volteta pels voltants del Panthéon, que és un barri ben maco aquell, tot menjant-me el meu Studentenfutter (d’origen alemany, el Studentenfutter consisteix en una dosi de fruits secs de diversos tipus: figues, panses, avellanes, nous... ho prenen els estudiants sanotes en èpoques de feina, en comptes de menjar twixs i altres guarrades d’aquest gènere. A casa meva, com que tots dos som molt germanòfils, en gastem, d’això).

Línia 7, des de Cardinal Lemoine fins a Opéra (acompanyada per una vietnamita que devia tenir tot el bambú del món entre les dents, ja que no parava de furgar-se i de fer sorolls terribles amb la boca) i, allà, rue Scribe amunt. A l’Uniqlo hi havia menys gent que ahir, però n’hi havia molta igualment (m’hi jugo el que vulgueu a que la gent s’agafa festa de la feina per anar-hi). "És igual, avui és la meva". Religiosament he fet la cua dels provadors amb dos pantalons, uns leggings i una samarreta, no com algunes marujones que estaven pels racons provant-se coses per no haver de fer la cua. Fes-ho al mercadillo, això, però a la botiga més moderna de París no caldria… D’altra banda, és bastant esperpèntic el fet que hi havia un montón de velles que, si les veiessis per Espanya, pensaries que acaben de baixar de l’autocar del pueblo. Anar a comprar roba un matí entre setmana és tot un què, també a París).

En aquests dos mesos i pico que porto aquí he pogut comprovar que no podré comprar mai pantalons a París. És cert que no he provat a cap de les sucursals d’Inditex, que ja sé que puc, però per canviar, sabeu ? No sé si és la moda o que les franceses tenen un cos diferent, però a mi tots els pantalons em queden fatal, molt alts (o es torna a portar, això tan hortero?). Total, Uniqlo també descartat, s’afegeix a la llista amb H&M (nena i adulta, tant és). La samarreta, que era el que veníem a comprar, si que m’anava bé, i els leggings, però no els he agafat (no cal abusar tampoc, no porto faldilla tan sovint).

I per a que veieu que tot això no és mentida, aquí van unes fotos (insisteixo en que no em faré autofotos, així que lo de veure’m els talons posats haurà d’esperar). Cal dir també que, de camí en metro cap a casa, era la més guai de tots amb la meva bossa de l’Uniqlo, haha!